..... i de la obra a la web.
Els mestres de les altures. els reis:
Akesta és la història de com, sense buscar-ho ni voler-ho, em
vaig veure situat amb una càmera de fotos a la mà a la civitatem de Manresa.
Allà... dos desconeguts... em van canviar la vida.
Sips... com qui no vol la cosa... van acabar inmortalitzats per la resta dels dies.
Currants del món, treballadors de la vida... weno realment d'Ibergruas (si no vaig errat)
Pozezo...
coses ke passen.
Akests també és mereixen la cançó "caminito de la obra" del Nano.
Algun dia la posarem.
Corria l'any 1965... Algú amb una edat rondant a la de la majoria d'edat actual, ansiós de guitarra i aprenent de la vida, va decidir parlar. Potser no ho va fer com la gent de les hores estava acostumada... nant a casa del veí, l'amic o el fruiter i commentant-li el què necessitava dir. Mes aviat, va grabar un CD.
Bé, potser avans va composar... qui ho sap. El clar és el que quelcom nou va sortir de l'estudi de grabació. Nava dirigit a tota una época que arrastraba una república indigesta, una guerra i per fi un dictador des del 1939; i també dirigit per la posteritat. QUARANTA anys han passat, però semblen quaranta anys que van aturar el temps per la resta dels dies.
Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.
Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.
Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.
Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.
Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi;
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora amb mi.
AQUEST FOU UNA DE LES CANÇONS DEL PRIMER DISC DE JOAN MANUEL SERRAT...
Sense commentaris. Al mateix primer CD del Nano trobem també el següent:
En un senzill mocador
tot blanc, molt net,
vas dibuixar,
amb el llapis d'un amic,
un cor petit i travessat.
Vares ensenyar-me'l bé
mentre abaixaves els ulls,
i et vaig prendre el mocador
i, com a record,
me'l vaig endur.
Després va passar molt temps
i remenant aquell calaix
amb llibres d'adolescent,
el mocador em vaig trobar.
El vaig prendre a poc a poc,
com si s'hagués de trencar
i, amb el mocador a la mà,
vaig recordar-te com abans.
Si en algun lloc,
si en algun temps,
la cançó pots escoltar,
pensa en aquest mocador
i igual que jo
tu somniaràs.
Cantant? Poeta? Vitalment viu? Amador? què mes darà.